martes, julio 28, 2009

Severn Cullis-Suzuki



Amb 9 anys, va fundar l'Organització Infantil del Medi Ambient, (Environmental Children's Organization - ECO). Un grup d'infants dedicats a ensenyar temes sobre medi ambient.

Al 1992, amb 12 anys, va recaudar diners amb la ECO per assistir a la Cimera de Medi Ambient i Desenvolupament "The Earth Summit", celebrada por la ONU a Rio de Janeiro.

En aquesta conferència va pronunciar el següent discurs:

"Hola,

Sóc Severn Suzuki i represento a ECO (Environmental Children's Organization). Som un grup de nens i nenes de 12 i 13 anys de Canadà intentant aconseguir un canvi: Vanessa Suttie, Morgan Geisler, Michelle Quigg i jo. Nosaltres hem recaudat els diners per venir aquí, a cinc mil milles per a poder explicar-vos, persones adultes, que han de canviar la seva forma d'actuar. Al venir aquí avui, no tinc una agenda secreta. Lluito pel meu futur.

Perdre el meu futur no és com perdre unes eleccions o uns punts al mercat de valors. Estic aquí per parlar en nom de totes les generacions que han de venir. Estic aquí per parlar en defensa dels nens i nenes famolencs del món de qui segueix sense escoltar-se els seus plors. Estic aquí per parlar pels innumerables animals que es moren en aquest planeta perque no els hi queda cap espai on fugir. No podem soportar no ser escoltats.

Tinc por de prendre el sol degut als forats de la capa d'ozó. Tinc por de respirar l'aire perque no sé quines substàncies químiques conté. Acostumava a anar a Vancouver, casa meva, amb el meu pare, fins que fa alguns anys vam trobar un peix amb càncer. I ara sentim que els animals i les plantes s'extingeixen cada dia, esvaïnt-se per sempre.

Tota la meva vida, he somniat veure grans ramats d'animals salvatges, jungles i boscos plens d'ocells i papallones, però ara em qüestiono si ni tan sols existiran per a que els meus fills els vegin.

Es va haver de demanar vostès aquestes coses quan tenien la meva edat?

Tot això succeeix davant els nostres ulls i seguim actuant com si tinguéssim tot el temps que volguéssim i totes les solucions. Sóc només una nena i no tinc solucions, però vull que se n'adonin: vostès tampoc les tenen.

No saben com arreglar els forats de la nostra capa d'ozó. No saben com retornar els salmons a aigües no contaminades. No saben com resucitar un animal extint. I no poden recuperar els boscos que abans creixien on ara hi ha deserts.

Si no saben com arreglar-ho, si us plau, deixin de trencar-lo.

Aquí, deuen ser delegats de governs, gent de negocis, organitzadors, reporters o polítics, però en realitat vostès són mares i pares, germans i germanes, tietes i oncles, i tothom és fill o filla.

Encara sóc una nena, i sé que tots som part d'una família formada per cinc bilions de membres, trenta milions d'espècies, i tots compartim el mateix aire, agua i terra. Les fronteres i els governs mai canviaran això.

Encara sóc una nena, i sé que tots estem junts en això i hem d'actuar com un únic món per un únic objetiu.

La meva ràbia no m'encega, i en la meva por no estic espantada de dir-li al món com em sento.

Al meu país malbaratem tant… Comprem i llencem, comprem i llencem, i encara així els països del Nord no comparteixen amb els necessitats. Tenim de sobres i encara així, tenim por de perdre les nostres riqueses si les compartim.

A Canadà vivim una vida privilegiada, plena de menjar, aigua i protecció. Tenim rellotges, bicicletes, ordinadors i televisió.

Fa dos dies, aquí a Brasil, ens vam sorprendre en compartir algun temps amb uns nens que vivien al carrer. Un d'ells ens digué: “Desitjaria ser ric, i si ho fos, donaria a tots els nens del carrer menjar, robes, medicines, llar i amor i afecte”.

Si un nen del carrer que no té res desitja compartir, per què som nosaltres, que ho tenim tot, tan cobdiciosos?

No puc deixar de pensar que aquests nens tenen la meva edat, que el lloc on neixes marca una diferència molt gran. Jo podria ser una d'aquestes nenes que viuen a les faveles de Rio; podria ser una nena morint-se de gana a Somalia; una nena víctima de la guerra d'Orient Mitjà o pidolaire a lÍndia.

Encara sóc una nena i sé que si tots els diners gastats en guerres s'utilitzessin per acabar amb la pobresa i buscar solucions medioambientals, la Terra seria un lloc meravellós.

A l'escola, inclosa l'escola bressol, ens ensenyen a comportar-nos en el món. Vostès ens ensenyen a no esbarallar-nos amb els altres, a arreglar les coses, a respectar-nos, a corregir les nostres accions, a no ferir altres éssers, a compartir i no ser cobdiciosos.

Aleshores, per què surten fora i es dediquen a fer les coses que ens diuen que no fem?

No oblidin per qué assisteixen a aquestes conferències, ho fan perque nosaltres som els seus fills. Estan decidint la mena de món en què creixerem. Els pares haurien de poder confortar als seus fills dient: “tot anirà bé”, “això no és la fi del món” i “ho estem fent el millor que podem”.

Però no crec que ens ho puguin dir més. Estem a la seva llista de prioritats? El meu pare sempre diu: “Ets allò que fas, no allò que dius”.

El que vostès fan em fa plorar per les nits. Vostès, adults, diuen que ens estimen. Els repto: si us plau, facin que les seves accions reflexin les seves paraules.
Gràcies."


Vídeo: UN Earth Summit

1 comentario:

Blai dijo...

Vaig veure el vídeo, no vaig poder retenir les llàgrimes: de l'emoció i de la raó que te aquesta nena ... que ja no és tant nena a hores d'ara.