Fa uns dies a un fòrum "sostenible", va arribar la consulta d'una empresa que sol.licitava productes sostenibles per oferir a la seva clientela. Una persona va respondre un nom d'una empresa grega que subministrava productes fets a partir de plantacions ecològiques. Vaig reaccionar sense gairebé ni pensar-ho, estava al davant de un producte que segurament seguia tot un procés ecològic, que no utilitzava pesticides ni transgènics i amb envasos biodegradables. Però, el transport des de Grècia feia que aquest fos un producte sostenible? Ecològic? I així ho vaig plantejar en aquell fòrum.
No continuaré explicant el debat que es va iniciar arrel de la meva opinió. Però transmeto els meus neguits davant l'etiquetatge i l'ús de paraules Comerç Just, Responsable, Sostenible... És una nova etiqueta? Una nova forma de fer màrqueting?
Analitzem l'anomenat Comerç Just: arriben unes persones amb molt bones intencions a un país amb una economia diferent a la nostra, amb menys poder adquisitiu i una forma de vida que nosaltres, occidentals, anomenem precària (1). Aquestes ànimes "caritatives" tenen la intenció d'ajudar i els ensenyen a produir o comercialitzar algun producte que pot arribar als països "desenvolupats".
Els estem imposant, això sí de forma voluntària i amb molt bones intencions, un canvi en els seus hàbits que modificarà el seu estil de vida, els seus ingressos i probablement l'ordre social. Estem imposant el desenvolupament capitalista i fent dependre a aquelles famílies de la bona voluntat de les persones que tenen un altre ritme de consum i un altre nivell de vida. També els expliquem que no han de produir grans quantitats, tampoc han de crear fàbriques. Si no deixaria de ser just. Just per qui?
La bona fe d'ONG's i voluntariat deixa molt que desitjar. Aquestes bones persones no analitzen a fons les conseqüències de les seves accions. Nosaltres, des d'Europa, ens mirem aquests poblats indígenes des d'una visió no menys colonitzadora que quan vam arrasar poblacions senceres sota els bons criteris de la religió catòlica. Ara tenim la bona intenció d'ajudar-los a vendre els seus productes artesanals. Però... que no creixin i es desenvolupin com la Xina, sinó es convertiran en una amenaça i la culpable de tots els nostres mals i de l'escalfament global. Si se'ls acut créixer, mirarem la població amb menyspreu, acusant-los de no fer-nos cas i de no escoltar-nos.
Sóc molt crítica amb el tercer sector social, sota criteris totalment subjectius influeix en les vides de poblacions que han de seguir el seu propi procés. Si no sabem fer-ho bé a casa, què anem a ensenyar a altres llocs o persones?
Només crec en l'intercanvi de coneixement. Només les situacions extremes necessiten persones que facin feines no remunerades, però si les ONG's es quedessin a casa, haurien de ser els Estats qui haguessin de fer front a aquestes situacions extremes i generarien llocs de treball. Però aquests llocs de treball no són necessaris, si tenen voluntariat que de "bona fe" fa la feina.
(1) Suposo que tenir pocs serveis sanitaris, treball infantil, altes tases d'analfabetisme, etc. es pot considerar precari; però no oblidem que estem aplicant un filtre "europeu" i no entenem la idiosincràsia de molts d'aquests països o regions.
