Joan M. Tresserras, segons l’Avui del 5 de març, promou una llei que obliga a doblar o subtitular al català la meitat de les pel.lícules en català. Fins ara, les grans distribuïdores nord-americanes es neguen a subtitular o doblar les pel.lícules al català; doncs és un cost afegit que s’estalvien en un país on tothom entèn el casellà i, a més, la demanda no és representativa. Aquestes són les excuses per no emetre als nostres cinemes les pel.lícules en el nostre idioma, el català.
En Vicenç Villatoro, al mateix diari, es demana què falla en la presència del català a les sales de cinema, analitza l’oferta i la demanda del cinemà català i fa una crida a la ciutadania per a reivindicar el cinema en català.
A mi m’agradaria llençar una crida més enllà i reivindicar l’heterogeneització del cinema. No hem de reivindicar només el cinema en català, sino que s’ha de facilitar que les pel.lícules catalanes puguin sortir a la llum i es puguin projectar.
Estic parlant de posar fi a l’homogeneització del tipus de cinema que veiem, un cinema monopolitzat i controlat des de fora que ens imposa un estil de vida i un paradigma d’una realitat que no volem.
No volem cinema traduït, volem el nostre cinema. Volem oportunitats per la producció pròpia, pels nostres actors i actrius, directors/es, etc. Volem diversitat. Volem oportunitats reals que enriqueixin la nostra cultura i que no aculturitzin.
Les distribuïdores tenen por d’aquesta nova llei. Diuen que això les obligaria a traduir les seves pel.lícules en tots els idiomes existents a Europa i que això podria perjudicar els seus beneficis. Realment han de tenir por, doncs no volem que perdin els seus beneficis, sinò que assumeixin el cost que els nostres governs han d’assumir per fomentar l’ús dels nostres idiomes o per fer front als mals d’una societat idealitzada que no és real: cotxes a tota velocitat per carreteres increïbles i solitàries, famílies amb cases estupendes unifamiliars amb jardinets, menjars ràpids...
Totes aquestes imatges que aquest cinema ens imposa impliquen una visió esbiaixada de la nostra societat. Aquest cinema poques vegades mostra com ens perjudiquen els vehicles: individualisme, consum energètic, emissió de CO2, deslocalització de les plantes de producció, reducció o desaparició del petit comerç – anar a les grans superfícies és més “ràpid”...
Però tot forma part de la mateixa trampa, de la mateixa trama capitalista que insisteix en fer tot el món igual i uniforme, sense particularitats. Tot un entramat que posa en mans de les grans multinacionals les nostres vides, que ocasiona uns mals que després ha d’afrontar la nostra societat i que comporta moltes despeses socials.
Ja és hora de plantar cara a les grans multinacionals, ja és hora de repartir els beneficis que s’emporten deixant els costos de les “externalitats” als nostres governs.
El nostre és un Estat complex, és un Estat plurilingüe. És un Estat que exigeix entretenir-se en el seu idioma i quan sigui possible amb les seves pel.lícules i el seu cinema. És temps d’exigir el nostre cinema, és temps de que les grans distribuïdores adaptin el seu negoci a la nostra realitat, assumeixin els costos reals i no els “externalitzin”. Volem cinema català!
No hay comentarios:
Publicar un comentario