Mercantilització o extinció de la tradició

Els “pecats principals del folklorisme” inclouen la formalització i institucionalització d’una representació escènica –passivitat en comptes d’activitat, uniformitat en comptes de variació–; subordinació dels participants de la representació a l’espectacle artístic dels directors (el paper important que juguen els coreògrafs, els instructors i els directors de programa); ús de marcs temporals comprimits a les adaptacions escèniques comparat amb les formes autèntiques, a través de la varietat d’elements folklorístics intencionada i llur inclusió al repertori escènic d’acord amb els principis de l’art escènic i el tipus de públic (festes, esdeveniments lúdics, recreativovacacionals), i aquí la naturalesa comercial de l’espectacle, adulació dels gustos del consumidor de masses. Tanmateix, la capacitat per comercialitzar amb tradicions i patrimoni cultural és important a l’hora de promocionar una identitat regional. La inevitable compressió temporal amb relació al marc temporal actual de situacions folklorístiques apareix clarament en espectacles de cerimònies amb danses.

(...) El folklorisme incontestablement assegura la presència de formes antigues a la cultura vivent adaptada als temps moderns. D’aquesta manera és una forma de transmissió intergeneracional, no només a escala regional i local sinó també nacional.

(...) Continuarà el problema de la “destrucció” de la tradició, evident entre els pobles més industrialitzats d’Europa, amb el passat com un determinant de la vida actual i futura? L’índex de transmissió intergeneracional s’acostarà a zero? La consciència tradicional actual que encara hi ha i, per tant, la possibilitat de repetir certes essències de la cultura, i la possibilitat de mantenir la continuïtat i les identitats locals, regionals i nacionals, seran exclusivament substituïdes en un futur per la consciència de la tradició, mantenint allunyats els significats d’aquestes essències tradicionals trencant el vincle de la solidaritat interna de grup, etc? Al llarg de la història del país, en situacions on l’estil de vida nacional estava amenaçat, la lleialtat als valors tradicionals inscrits al folklore ha fet possible mantenir la identitat cultural. Certament, aquest instint tan
peculiar d’autoconservació tampoc s’afeblirà en el futur, malgrat l’expansió dels processos de globalització, especialment a les zones on els moviments regionalistes tenen una llarga tradició. Podem observar que el xoc amb una Europa secularitzada o
amb altres sistemes religiosos del Vell Continent immers en un procés d’unificació constant (inclòs en Protestantisme o l’Islam), i els patrons separats dels costums socials tradicionals, desencadenen no tan sols processos d’unificació sinó també els mecanismes de defensa naturals que conserven les virtuts de la cultura nadiua, que es confirma amb els exemples que ja existeixen de societats multiètniques.

(...) En les circumstàncies dels processos contemporanis d’integració a Europa, les observacions de Giuseppe Cocchiara, (...) ja a la dècada dels cinquanta va escriure: “el concepte d’Europa, especialment el nou concepte d’Europa, està buit i mort si no l’omplim d’essències culturals i ètiques en la creació de les quals el folklore també
hi ha tingut un paper actiu. El folklore ha fet que els erudits pensessin en alemany, francès o rus, o en el que vulguem, però alhora també els ha ensenyat […] a pensar en europeu” (...) “és precisament en el camp del folklore que es posa en pràctica la idea que tothom hauria de viure en harmonia amb els altres, tal i com la seva pròpia gent els ho demana, però alhora haurien d’estudiar la seva individualitat, que, malgrat el factor més crucial de les reflexions històriques, no els hauria de deixar encerclats.”

Anna Brzozowska-Krajka, Globalització i regionalisme: perills i oportunitats per a la cultura popular (des del punt de vista polonès). Revista d'etnologia de Catalunya núm. 34, 2008 (p. 44-51)