Diem no al pagament del deute espanyol

De Dani de l'ODG

A finals del 2010 el deute públic espanyol (tot allò que deu l'Estat als creditors nacionals i internacionals) era d'uns 640.000 milions d'euros (xifra que representava el 60% del PIB espanyol). Tot i així, el deute públic espanyol és dels més baixos del nostre entorn. En efecte, les xifres del deute públic espanyol contrasten amb les de països de la zona euro en què el seu deute públic supera aquest llindar des de fa temps. Aquest és el cas d'Alemanya (on la relació deute / PIB és del 83%), França (82%), Portugal (93%), Irlanda (96%), Bèlgica (97%), Itàlia (119%) o Grècia (143%). En el cas espanyol però, des del 2000, el deute públic espanyol s'ha situat sempre per sota del 60% del PIB, tal i com exigeix el tractat de Maastricht a tots els governs de la UE. No ha estat fins l'inici de la crisi quan el deute públic espanyol ha començat a augmentar, precisament per la necessitat del Govern Central d'emetre deute públic per poder fer front a les ajudes als bancs privats!!!

Continúa
En canvi, si observem tot el deute de l'economia espanyola (tenint en compte allò públic però també tot el deute que ha adquirit el sector privat: empreses, famílies i banc) aquest arriba als 4 bilions d'euros (xifra que representa el 400% del PIB). Per tant, el deute públic només representa 15% del problema de l'endeutament espanyol. Així, doncs, el primer que cal dir és que qui està més que endeutat no és l'Estat, sinó que ho són els bancs i les caixes, seguit de les empreses i les famílies espanyoles. Sent així, com és possible que s'estigui pressionant al Govern per fer reformes, ajustos i privatitzacions?

Perquè els principals creditors del deute públic espanyol són els mateixos bancs espanyols. Són ells els qui estan obligant al Govern a endeutar-se per transferir el deute privat en deute públic. Són ells, els que estan endeutats, els qui estan pressionant al Govern a dur a terme les 'reformes' que estan acabant amb l'estat del benestar, presentant-les com necessàries i inevitables. És, si més no una paradoxa que els mateixos actors que van causar la crisi siguin qui exigeixin que sigui la població, a través la pressió i xantatge que es fa a l'Estat, qui pagui la festa dels anys de crèdit fàcil. Quan se’ns diu que ha "pressió dels mercats financers" hem de saber que aquesta pressió té noms i cognoms espanyols, tal i com són el d'Emilio Botín del Banco de Santander, o el del Francisco González del BBVA, de Rodrigo Rato de Bankia o d'Isidre Fainé de Caixabank.