Escrit per Clara, Marien i Pere.
El passat dimecres 25 de maig, a la Plaça Catalunya, a l’edifici de Caja Madrid, apareixia un nou cartell publicitari. Fons blaugrana amb un grup de jugadors del F.C. Barcelona i la següent frase: “Campions aquí. En volem més. La glòria és nostra.”
Aquell cartell era un símbol de l’imperi. Una provocació i una premonició. Un símbol masclista, patriarcal i impositiu. Un missatge que reforçava el del cartell anterior on apareixien dos pebrots (símbol sexista per excel·lència) amb el missatge: “El valor de tenir valors”. Malgrat la indignació que aquell cartell ens podia provocar a moltes, no pensàvem en aquell moment el poder simbòlic que podria arribar a tenir el divendres al
matí.
Continúa
De bon matí el divendres 27 de maig, apareixien els mossos d’esquadra a la
Plaça Catalunya amb la intenció de desallotjar la plaça. Evidentment, segons ells i els seus màxims dirigents allò no era un desallotjament, sinó una “neteja” (Manel Prats) amb “actuacions proporcionades” (Felip Puig). S’havia de netejar perquè les condicions de sal·lubritat no eren adequades. Es precisava també netejar l’espai per fer possibles les potencials cel·lebracions dels aficionats del Barça en cas de guanyar la Champions League.
No és necessari dir, a qualsevol persona lliure i raonable que pensa per si
mateixa, que allò eren només excuses. Més encara si atenem a les brutals càrregues policials que es van produir. Eren cops de porra, cops de fal·lus, eren els pebrots i el “valor de tenir valors”… ho va dir textualment un dels mossos, covard i amb la cara tapada, sense número de placa visible, i amb la seva escafandra, quan després de repartir de valent deia: “Ven aquí si tienes cojones, hijo de puta!”. Calia remarcar els genitals de qui mana i no oblidar-se d’insultar la mare del jove desarmat a qui atacava.
La violència física i simbòlica que es va exercir en envair la plaça amb un
dispositiu desproporcionat de neteja amb molts més camions, furgons i efectius dels realment necessaris, perseguia un clar objectiu: robar-nos allò que havíem construït. Usurpar-nos i intentar desarticular-nos. Quedar-se els objectes valuosos que segons ells podien ser perillosos en les cel·lebracions de la Champions. Llençar-nos el menjar i els botiquins en bon estat i útils. Esclafar-nos.
Però varem resistir i varem vèncer. Va ser la primera victòria d’un llarg camí que ens pot portar a consolidar la història que ja avui estem escrivint. La gran quantitat de gent que juntes ens donàvem suport, en resistència no violenta va donar el seu fruit quan finalment els cordons policials es van desfer i vam entrar a reunir-nos totes altre cop a la plaça… malgrat van disparar-nos des de fora amb pilotes de goma i per uns
moments van “practicar alguns atonyinaments”, la força popular va confirmar els moviments de retirada dels mossos d’esquadra. Probablement, ja havien fet part del que volien, endur-se una part material d’allò que havíem construït, però no eren conscients que allò significava una veritable victòria per a nosaltres. Vam reprendre la plaça i això és el més important. Ens teníem a nosaltres mateixes, i això era el veritablement
important.
Davant d’aquests fets, és evident que des de la Generalitat i l’Ajuntament
tenen por i volen dissoldre l’acampada, com bé va manifestar Xavier Trias dies abans de l’intent de desallotjament. És clar que busquen excuses i que manipulen la opinió pública. Però cal fer una reflexió més profunda com moltes ja estareu fent. Malgrat el desallotjament a Lleida pugui fer-nos confondre i fer-nos pensar que no ho han fet només per les cel·lebracions del Barça, és molt clar que aquest és un motiu molt important, sinó cabdal per a ells. Us heu parat mai a pensar què significa el Barça en aquest país?
El Barça és un projecte de dominació social. La burgesia catalana articula un sentiment identitari al servei de la propagació dels seus valors conservadors amb la intenció d’adormir les ments. Segurament direu… és clar, “pan y circo”… sí, és així i sempre ha estat així… per això no volen que l’acampada pugui posar en qüestió el circ. El Barça no és un circ qualsevol; el Barça ho guanya tot, és omnipotent i inqüestionable, genera un pensament únic en el que no es pot ser d’un altre equip. No és un equip més de futbol. És un monstre que cau implacable contra els que pensen
diferent. És molt difícil avui en dia negar-se a què s’inverteixin tantes quantitats de diner públic per a promoure la transnacional Barça… és una majoria prepotent que et mira per sobre l’espatlla. El Barça ocupa la meitat del telenotícies, per a molts joves és la principal diversió... Vivim, com diria Vicente Verdú en un capitalisme de ficció on les masses consumeixen emocions, vivint a través de la pantalla les victòries i derrotes d’altres, sense experimentar-les realment.
Això encara és més al·lienant quan en l’esport no se sap perdre. Característica fonamental del F.C. Barcelona. L’esport és sa quan es guanya i es perd, quan hi ha emoció, quan hi ha igualtat d’oportunitats, quan tots podem divertir-nos i es pot competir sanament. El Barça és però l’antítesi de l’esport. Guanyen sempre i es creuen els millors, igual que altres clubs als que critiquen. Però el Barça es presenta d’una manera diferent. El Barça “és català” i tot el que és català és bo i “és nostre”. No passa res si promovem la prepotència i el pensament únic; perquè ningú se n’adonarà.
L’èlit que governa aquest país, no pot suportar que es faci evident que el Barça és un obstacle per la nostra revolució. Ens agrada el futbol a algunes i a altres no. En tot cas, és un esport bonic i magnífic com tants d’altres. Els grans clubs de futbol però, són sèu d’especulació i espai de legitimació social de l’acumulació de capital i del tracte de les persones com a mercaderies. El Barça és molt més que un club i que un sentiment.
Per això és tan difícil, per a tanta gent, fer el pas de dir: “m’agrada el futbol, però no el que es fa en el seu nom”.
Fa temps que volíem escriure sobre això i ens sentíem completament oprimides sense un espai per poder obrir una escletxa de reflexió en el mur del pensament únic. A més, trobàvem a faltar la inclusió de l’esport en la crítica dels monopolis. Semblava ser una excepció socialment acceptada, un buit de crítica, una necessitat d’escapament. Esperem haver convidat a la reflexió i a qüestionar certs dogmes inamovibles. A
remoure el que portem a dins. Potser els vincles del futbol amb el patriarcat expliquen perquè és tant difícil vèncer aquesta dominació que s’inicia en els nostres cossos i en el terreny d’allò personal, que és polític, i és vital.
Esperem haver reforçat la nostra lluita, haver donat elements de reflexió i haver contribuït a la generació infinita d’incansable pensament crític.
Unes indignades com vosaltres
Salut, alegria i revolució!!!!
FELIP PUIG I MANEL PRATS:
DIMISSIÓ I JUDICI, PÚBLIC TRANSPARENT I SENSE IMPUNITAT!!!!!!
No hay comentarios:
Publicar un comentario